Refús qualsevol intent d’ús polític o ideològic de les llengües. Refús la torsió forçada dels gèneres, la censura de paraules considerades ofensives o improcedents, la reticència militant a canviar de llengua en qualsevol context i la mescla malintencionada de pretesa menorquinitat, nostàlgia estèril, anticatalanisme espanyolista i faltes d’ortografia.
Per açò, que el primer anunci de Francina Armengol com a presidenta del Congrés sigui permetre-hi l’ús del català, el gallec i l’eusquera no m’entusiasma. Que a una reunió de feina dels 350 diputats que elaboren les lleis, en què tots saben castellà, l’orador s’expressi en una altra llengua que només dominen una minoria d’aquests és una situació indubtablement ineficaç, que perjudica la fluïdesa del diàleg, la discussió àgil i l’enteniment, que ha de ser l’objectiu principal d’un parlament. A més, fer-ho requerirà una inversió econòmica en mitjans per traduir i una (altra) pèrdua de temps.
La mesura anunciada per Armengol vol, a més de facilitar els pactes, reivindicar el respecte cap a la diversitat cultural d’Espanya en un moment en què es veu amenaçat per les paraules i accions de Vox i el PP allà on governen. És a dir, la mesura de consum intern supera el seu àmbit d’aplicació, és una bandera, un gest, un símbol, una pancarta, en un espai, però, on no participen la majoria dels ciutadans.
El dubte és si aquest benefici simbòlic compensa el perjudici pràctic. Una certesa és que la mesura crearà controvèrsia. Una més amb la llengua. I ja cansa. La defensa del català, de la seva dignitat i integritat, és necessària i ha de ser ferma i activa, dia a dia, en tots els àmbits i sempre donant valor a la preservació dels drets dels catalanoparlants, sovint vulnerats. Però la imatge de 250 diputats amb un costós pinganillo a l’orella per escoltar mitjançant un costós traductor la intervenció d’un diputat d’ERC que la pot fer en castellà no me sembla, precisament, la millor estratègia per defensar el català ni la millor forma de debatre res.
