No hi ha per on agafar-ho ni té justificació possible, encara que ho digui en un llenguatge suposadament culte, tot i que jo no el qualificaria així. Ni tan sols diré, per obvi, el nom del conegut expolític i suposat abusador sexual, però sí que vull desgranar la seva carta de dimissió, definint-la, i definint-se ell mateix, com una de les majors expressions de cinisme, narcisisme, egocentrisme i hipocresia que es pugi llegir; i diria que m’és igual el partit al qual pertanyia aquest subjecte, primer perquè no tinc partit, però sobretot perquè a tots els partits hi ha agressors sexuals, com en tots els àmbits de la societat. I sí, quasi tots són homes, puix el poder sempre duu subjecte aquest hàlit de dependència dels altres cap a qui l’exerceix, majoritàriament, també homes. Però no puc dir, en aquest cas concret, que el partit del qual ha dimitit no tingui rellevància pels fets dels quals se l’acusa. No, perquè precisament la clau de volta dels dos als quals pertanyia, és allò que ha atacat i esberlat aquest impresentable fariseu. Em cenyiré a la carta i espero que la justícia faci la resta.
NO ES POT JUSTIFICAR uns fets intolerables d’abús emparant-se, diu a la carta, en la visibilitat i l’exposició mediàtica, mentre en feia ús d’allò que falsament deia representar: unes idees justes i una causa noble, de forma intensa això sí; i que la dita exposició generi un tipus determinats de vida i quotidianitat, i sobretot una subjectivitat que passa factura recolzant-se en el ritme de vida que, assegura, li ha desgastat la salut física i mental i l’estructura afectiva i emocional, mentre ho escampa com si fos ben normal que li passés a tothom. Això és voler justificar allò que no té perdó. No en té en aquesta línia temporal que ignora i oblida direccions espinoses de transitar. No em vull posar metafísic.
Però en una cosa sí que apunta bé: Que la forma de comportar-se per a subsistir en l’alta política s’emancipa, sinònim que li sua, de la cura i l’empatia cap als altres. Però a això, a part de psicopatia, jo li dono altres noms: Vividors de la política, xucladors de la mamella aliena, modus operandi, modus interested i modus vivendi, de l’homo politicus (parlà d’això dia 12 de febrer d’enguany en «Es Diari»), que és una casta que alguns, com aquest lamentable personatge, havien vingut a carregar-se. Però, definir això com una subjectivitat tòxica? Tòxica sí, però per als altres. Però subjectivitat, què va! Si se’ls veu venir amb tanta evidència que l’objectivitat malaltissa salta a la vista. No val que s’excusi en el patriarcat contra el qual s’ha esplaiat durant tants anys, precisament perquè li estava donant força amb els seus fets menyspreables.
TAMBÉ DIU que ha arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona: Sí, i d’això se’n diu, permeteu-me la llicència de qui no és psiquiatre: trastorn d’identitat dissociatiu, i és una patologia mental greu que no val justificar-la com una causa inherent al neoliberalisme, que res té a veure amb tot això -com si el masclisme només existís en un determinat espectre polític, econòmic i social-, que sí, que és inhumà el neoliberalisme dut a l’extrem, evidentment… però és que aquest irresponsable desenraonat ens donava lliçons morals diàries de tot el contrari del que feia d’amagat… Ara veurem si amb la complicitat silenciosa dels seus partits, que s’intueix, puix ambdós, o els tres, es passen la pilota de la culpa, fet que sona a consciència bruta. I no, no es pot demanar que la gent voti diferent de com es comporta en la seva vida quotidiana, cert, però tampoc ser l’exemple immoral del que se’n renega.
Diu que necessita abandonar la política per a rebre tractament psicològic… ja, però és que resulta que aquest falsari l’abandona quan l’han delatat, no abans. Sens dubte que necessita tractament psicològic i psiquiàtric, i molt… Però és que, a més, té la barra de dir que continuarà compromès amb allò que diu defensar… De veritat? És que no veu que ha matat la dita causa noble? Abraçada fraternal, diu també, hora de partir? I quan tancava a una dona dins una habitació i la tirava damunt el llit amb el membre defora? També era fraternal o potser els seus actes el definien com un depredador de manual?… amb cara d’angelet això sí, que són els pitjors, i les pitjores, puix rere el sempre blanc i impol·lut somrís s’hi amaga la llengua viperina que et clava el verí, o la mà que et clava el punyal per l’esquena. No falla, estan tots i totes tallats i tallades pel mateix patró i patrona! (també vaig parlar d’aquest perfil i de la bipolaritat de les paraules dia 16 de desembre de l’any passat en «Es Diari»).
I LA DISCULPA? I el fet de demanar perdó a les víctimes? Ah, que a la carta no apareix, vaja! Pot ser, assaltant capelles, pits en l’aire, com va fer la seva ex amb qui tenia una relació «normal» (ni vull saber què inclou aquesta normalitat), mentre els fidels combreguen, aprengui aquest paio a estar dolgut pel mal creat. Però els seus i les seves són més de cridar: «Arderéis como en el 36», o «La única Iglesia que ilumina es la que arde» i «Menos Rosarios y más bolas chinas»… Perfecte, sou el model de respecte que, sens dubte, la societat necessitava. Em demano si feríeu el mateix a una mesquita. Bé, no m’ho demano, perquè tots sabem la resposta… Quanta hipocresia, quant miserable!
Fi de la missiva i de la carrera política. Si us plau, que algú tiri de la cadena.
