Sortides, hospitalitzacions i fugides dels ‘penitos’ de la Mola

Hospital de l’Illa del Rei

Tant la nombrosa guarnició militar present a Menorca a la postguerra com els penitos de la Mola, en cas de precisar assistència sanitària, tenien com a referència l’hospital naval i militar de l’illa del Rei, fundat durant el domini anglès de Menorca en el segle XVIII, i operatiu fins a l’any 1964 quan es va habilitar l’hospital construït a la carretera de Sant Climent.

Un dels testimonis orals que feia el servei militar a Enginyers, anava a fer una setmana de guàrdia a l’hospital militar de l’illot, regit pel comandant Barber, metge que seria rellevat pel tinent Fernando Osuna. En aquells anys que duien els ‘penitos’ a fer feina al camp d’aviació de Sant Lluís, un dels desballestats camionots que transitava per la perillosa carretera de la Mola, amb els ressalts va perdre la caixa amb els penitos a dintre, uns quants van resultar ferits, ingressant a l’hospital militar amb algunes cames i braços romputs. Els que estaven en millors condicions, cada dia tenien una hora per sortir a passejar, custodiats per un soldat de guàrdia armat amb el mosquetó Màuser de fabricació alemanya, que seria substituït pel Cetme, la seva còpia espanyola. Un penito madrileny «dolent que era», quan s’havia acabat l’hora concedida, va dir que no entrava. Que sí, que no: «vaig accionar el cerrojo des mosquetó i: o entras o te pego un tiro». El carregador duia cinc bales, per sort no n’hagué de disparar cap ni una.

Un altre dels testimonis va fer tres guàrdies a l’hospital militar del port, arribat del quarter d’Enginyers. Recorda que els penitos normalment estaven tancats en clau. Es veu que en una ocasió, anterior a la seva presència a l’illot, van deixar oberta l’estança, un penito va accedir al Cos de Guàrdia, agafà un fusell i es va clavar un tir davall la boca, el van trobar mort. La bala va travessar el crani del penito i foradà els quints i teules del sostre, com encara va poder observar el nostre testimoni.

A la pista de l’Aeroport

Dia 13 març de l’any 1959 un avió model Bristol de la companyia Aviaco va sortir de pista a l’aeroport de Sant Lluís, actual Aeroclub, i després d’arronsar parets seques i altres elements anà a parar, en dos trossos, arran de l’era de batre de Santa Rita (Sant Lluís), ben a prop del casat del lloc, que llavors menava en Pepe es Roig. L’accident va causar un mort i quatre ferits entre el passatge. Sobre les causes més probables s’apuntava a una ratxa violenta de mestral i a l’escassa llargària de la pista, que obligava a l’aterratge a una velocitat que resultava massa moderada per tenir un bon control de l’aeronau. Llavors es va decidir allargar la pista fins als 1.050 metres. Aquesta feina va correspondre a la constructora local d’Antoni Seguí Mercadal, però també hi van treballar bastants ‘penitos’ de la Mola.

Llorenç Vidal Olives (1940)

De Biniparrell, que ha estat molt sol·licitat amb el compressor manual, recorda que la pista de l’aeroport abans era de terra «que en dies de vent s’alçava una polseguera». Llavors es va recobrir d’una capa de sauló ben compactat. Amb aquest objectiu es van treure moltes camionades de sauló de la pedrera del camí Vell de s’Ullastrar, davant la casa de Sant Miquel.

Xec Sintes Pons (1944)

El corredor que hem conegut en el capítol anterior, quan acabà l’etapa escolar entrà a fer feina amb Antoni Seguí es paredador en diferents obres, incloses les de perllongació de la pista de l’aeroport. Recorda que «venien un parell de camions amb ‘penitos’ i quatre o cinc soldats amb es fusell». Obrers, ‘penitos’ i maquinària treballaven i picaven tots junts, però sempre vigilats pels soldats de la Mola.

Bernat Pons Goñalons (1942)

Conegut també com Bernat des Tractor, la seva família van estar de pagesos as Camp Roig, una estància de Sant Lluís tan propera a l’antic aeroport que també acabaria absorbida pel creixement aeroportuari. Durant les obres de perllongació de la pista que ens ocupen, ells solien menar les vaques per la vora de la pista, cap a una tanca que tenien a l’altre costat. Un ‘penito’ que hi feia feina li va donar 500 pessetes d’aquell temps a canvi de dos bòtils de vi.

Els ‘penitos’ fugitius

Encara que sigui una digressió personal, he de dir que quan era al·lot més d’una vegada havia sentit un clam que s’escampava ràpidament: «han fugit penitos», clamor associat invariablement a la por, una psicosi col·lectiva potser amplificada des del poder i els mitjans. No he trobat notícies de grans estralls causats pels fugitius, les seves úniques dèries eren d’aconseguir menjar i de trobar la manera de sortir de l’illa, un objectiu gairebé impossible amb les escasses comunicacions marítimes i aèries de l’època. Molts ‘penitos’ arribaven a la Mola cap al final de la seva condemna, es diu que n’hi havia que fugien perquè volien seguir tancats, ja no sabien viure en llibertat.

Com a curiositat, hem sentit contar que una vegada van entrar uns ‘penitos’ al Casino de Sant Climent i que na Magdalena Pons es va posar a cridar noms dels homes –que no hi eren–, només hi havia ella i els dos fills petits: Anna Maria i Joan Seguí Pons. Sembla que l’estratagema va funcionar prou bé, els fugats van tocar el dos.

Dia 13 març de l’any 1959 un avió model Bristol de la companyia Aviaco va sortir de pista a l’aeroport de Sant Lluís, actual Aeroclub, i després d’arronsar parets seques i altres elements anà a parar, en dos trossos, arran de l’era de batre de Santa Rita (Sant Lluís), ben a prop del casat del lloc, que llavors menava en Pepe es Roig. L’accident va causar un mort i quatre ferits entre el passatge. Sobre les causes més probables s’apuntava a una ratxa violenta de mestral i a l’escassa llargària de la pista, que obligava a l’aterratge a una velocitat que resultava massa moderada per tenir un bon control de l’aeronau. Llavors es va decidir allargar la pista fins als 1.050 metres. Aquesta feina va correspondre a la constructora local d’Antoni Seguí Mercadal, però també hi van treballar bastants ‘penitos’ de la Mola.

Miquel Rotger Orfila (1936)

Es Barber, de jove, la seva família vivia a Binifadet. Una vegada es va dir que s’havien vist penitos per aquesta casolania adjacent a Sant Lluís. La gent d’aquell contorn va organitzar una espècie de «patrulles ciutadanes» que rondaven a les nits, però no en van veure cap de fugitiu.

José Victory

Que hem trobat a la central de telèfons de la Mola en el capítol anterior, és testimoni de dues presències de ‘penitos’ fugitius. Amb les germanes bessones Asunción i Margarita, sa mare Paula Salas i son pare en Domingo Victory, van estar al lloc costaner de Son Ganxo (Sant Lluís) entre els anys 1948 i 1956. Devers l’any 1949 s’hi van presentar dos homes que semblaven afamats, «els hi vam donar bereneta i se’n van anar sens fer cap mala d’açona». Posteriorment van saber que eren ‘penitos’ fugits de la Mola. La segona vegada que en Victory va topar amb els ‘penitos’, fora del servei militar a la Mola, va ser al lloc de Binibèquer Vell, on estava llogat amb en Pepe es Roig, el mateix pagès que menava Santa Rita quan hi hagué l’accident de l’avió que hem relatat. Devers l’any 1964, un vespre hi van entrar dos ‘penitos’, els van trobar que bevien serigot. Mentre els donaven de menjar, ell va anar a Sant Lluís amb la moto d’en Pepe per avisar la Guàrdia Civil, que llavors tenia el quarter al carrer Lannion. Els ‘civils’ se’ls va emmenar sense oposar-hi resistència.

Miquel Mont Carreras (1941)

Telegrafista des Castell, recorda que quan era al·lot son pare aixecava parets seques i feia de guarda per al senyor de sa Torre Blanca a Favàritx (Maó) i sa mare treballava a les cases del mateix lloc. Ells vivien a la caseta que hi ha a la vora de la platja de sa Torreta. Dues vegades s’hi van presentar ‘penitos’ fugitius de la Mola, que segurament havien trobat refugi a la torre de defensa de Rambla. Un els demanà estris per afaitar-se «perquè estic a punt de partir», però l’endemà el van enxampar per es Mercadal.

Xec Sintes Pons

Rememora que a la culàrsega de cala Torret (Sant Lluís) hi havia el pont d’en Sito de Binissaida i tres casetes: la de son pare, que l’havia feta l’any 1946, la dels flegmàtics bessons de Torret (Toni i Perico) i la d’en Magí es Masser (era masser de l’Ajuntament de Maó). Hi anaven a romandre i a calar palangres, llavors que hi havia molt de peix. Devers l’any 1954 –sempre costa afinar les dates de memòria– uns ‘penitos’ fugits de la Mola van obrir les tres casetes referides, no el pont que estava tancat amb un imponent forrellat. Cercaven roba i menjar. Es van endur roba que, com us podeu imaginar, consistia en calçonots, saus d’anar a pescar i poca cosa més. Tothom tenia rosegons de pa, i formatge per fer ‘brumer’ per pescar oblada amb canya quan no podien sortir amb la barca, no en van deixar gens d’aquell pa recobert de floridura. Però la seva escapada no s’allargaria gaire més, havien aconseguit raïm per alguna de les moltes vinyes del voltant de Sant Lluís, però en Jaume Orfila Xames, es sireno, els va capturar. Encara hi ha qui recorda l’escandalera que feia en Xames durant la brega amb els ‘penitos’.