Davant un semàfor en color ambre hi ha dues actituds. Accelerar o frenar. Frissar, forçar per evitar el vermell; o esperar per complir la norma. Perquè la normativa deixa clar que no es pot passar en ambre si no ho motiven raons de seguretat que en realitat són molt excepcionals (imagin un camió aferrat al darrere a l’estil de l’angoixant «El diablo sobre ruedas» d’Spilberg). Tot i açò, els conductors sempre han passat impunement en ambre.
A més de cronometrar els segons que està el semàfor en ambre (tres segons, temps molt superior al que tarda un imbècil a tocar el clàxon quan es posa en verd), també estaria bé cronometrar els minuts que el semàfor està en vermell, perquè aquest és el temps que consideren que no poden perdre les persones que acceleren. Es veu que els desquadra l’agenda, els desgasta l’orgull d’intrèpid conductor o els esgota les bateries de paciència. És el temps que esperen les persones que frenen, compleixen, miren per la seguretat, i no passen en ambre. Paren tranquils a canvi de perdre un miserable i anecdòtic parell de minuts. No premen, no forcen. Són dos mons en un mateix asfalt.
L’ambre del semàfor és un estat intermedi, una zona temporal difusa entre el que és correcte o no. Són com els quinze minuts que els impuntuals es permeten arribar tard sense disculpar-se ni admetre que arriben tard. Com el temps que es demora una consulta mèdica i ens diuen que no hi ha altre remei, que és normal, encara que ens desesperi. Com quan s’allarga de més una conversa privada entre caixer i client al supermercat, i si poses mala cara encara ets tu l’antipàtic.
Quan hi ha un ambre, una zona de dubtes, un avís de vermell imminent, el millor és parar. Esperar. Gairebé res a la vida ve de dos minuts. Les multes a impacients són un avís. Un símptoma. Anam accelerats i no sabem on volem arribar. La precipitació multiplica les ficades de pota, les incongruències, els recursos i els cabrejos. I ho acabam pagant car, amb doblers i altres coses.
