Per què un llibre sobre Joan Timoner i Petrus?
— Hi ha algunes característiques de Joan Timoner que segurament a jo i a molta gent són la porta d’entrada a conèixer a aquest autor, és el debat estatutari de Balears de 1931, la postura que va tenir amb la defensa de la catalanitat i d’un model en què Menorca anés lligat amb Catalunya. Jo que venc del menorquinisme lògicament és un aspecte que em va cridar l’atenció ja fa molt d’anys, també n’hi ha altres.
S’ha estudiat aquesta part de la seva vida?
— Sí, quan el debat autonòmic durant la segona República, Josep M. Quintana, Isidor Marí i Andreu Murillo han escrit sobre ell i l’han tingut en compte. En canvi, faltava una visió més completa, més amplia, del que era aquest autor i de la seva obra.
Va escriure en diferents publicacions periòdiques.
— Durant aquells anys de la Segona República no només escriu articles a «La Voz de Menorca», va escriure durant molt de temps. Una de les feines ha estat recollir totes les entrades, són 576, articles i poemes editats.
Expliqui el model estatutari que defensava.
—Els seus primers articles, d’entre 1930 i 1932, alguns d’aquests articles xerren directament del debat estatutari, de quin havia de ser l’estatut que havia de lluitar l’Illa. Ell defensava que Menorca havia d’anar dins la comunitat autònoma de Catalunya en el marc d’una Espanya federal Aquest era el seu model perquè era la manera de rompre amb el centralisme de la Diputació Provincial de Palma i també de garantir amb més èxit el desenvolupament de la catalanitat de Menorca.
Era una postura majoritària?
—No, evidentment era una postura minoritària, no hi ha cap dubte, però el seu rigor, la seva coherència, la seva argumentació, tot i ser minoritària, va obligar els que plantejaven altres postures que el volguessin rebatre.
Deia que hi ha altres aspectes destacables de la seva vida.
—En aquells anys de joventut, tenia entre 20 i 22 anys, escriu sobre altres temes, el tema del paisatge de l‘Illa és una constant en tota la seva obra, en prosa com en vers. Tot i que en mig hi ha una guerra civil, que lògicament l’afecta, a grans trets és la seva coherència, la constància en la defensa de la catalanitat de l’Illa, la posada en valor del paisatge illenc, amb la defensa de la servitud de pas i del Camí de Cavalls, perquè creia que la gent tenia el dret de gaudir del paisatge.
Com definiria la seva poesia?
—És una poesia molt lligada amb Menorca i el seu paisatge, és un altre aspecte que també en general a altra gent i a jo en particular ens ha cridat l’atenció. En aquest sentit, amb la poesia era molt clar amb la seva visió del paisatge menorquí. Tant és així que és l’autor d’un dels primers poemes dedicats al Camí de Cavalls. Era un gran excursionista i la seva obra també té un gran interès per la toponímia.
Només s’ha publicat un poemari, «L’illa d’argent».
—Sí, només té aquest llibre publicat el 1977 i, en canvi, va escriure més poemes, no són inèdits, estan publicats en premsa, però són difícils de localitzar.
Escrivia en català i també ho traduïa al castellà.
—Timoner els comença a publicar al setmanari «El Iris», primer en català, que és la seva llengua de creació, i després, al cap d’un temps, també en castellà. A més, publicava al diari «Menorca», la «Revista de Menorca», el butlletí «La Casa de Menorca», entre altres publicacions. Ho feia perquè li agradava molt la traducció.
