Qui hagi tingut la paciència d’escoltar-los, haurà passat un any terrible, convençut que el món s’estava a punt d’esfondrar. Perquè així ho anunciaven les contínues proclames del PP contra la Llei d’Amnistia. Havia de ser el principi del final d’Espanya i no sé de quantes coses més.
I ara que ja tenim la llei aprovada, sembla que per a l’única cosa que ha servit és per demostrar que qui mana aquí no són els representants de la ciutadania al Congrés ni el govern de l’Estat. Perquè, segons sembla, la cúpula de la justícia espanyola té tanta autonomia que pot interpretar les lleis com millor li sembli.
La cosa ja es veia venir quan van començar a introduir noves acusacions contra els imputats en el procés català. Vam descobrir que et poden acusar de terrorista pel simple fet d’haver participat en una manifestació. O que formes part d’una trama russa si estàs traduint una novel·la d’un autor d’aquell país.
Fins i tot et poden acusar de lucre il·lícit encara que el mateix ministre d’Economia del PP hagi reconegut en públic que no t’has embutxacat ni un euro.
Si la llei d’amnistia volia servir per tancar una etapa d’enfrontament i establir nous vincles entre l’Estat i la dissidència catalana, és evident que no ha estat aquest el criteri de la justícia espanyola. Ara bé, la llei sí que ha servit per a alguna cosa.
I és que els quaranta i tants policies que estaven acusats de males pràctiques en la repressió del referèndum d’aquell 1 d’octubre famós, ja han estat amnistiats, pràcticament ensoldemà de l’aprovació de la llei.
No cerquin imatges de la brutalitat gratuïta amb què es va actuar aquell dia, perquè qualcú ja s’ha encarregat de què circulin poc. Però si les troben, quedaran esfereïts i admirats amb les possibilitats de la Llei d’Amnistia.
