He considerat necessari fer aquesta petita introducció per tal que tingueu clar de què va tot plegat. Aquesta història és un diàleg tan llunyà com impossible que vol ser un homenatge als carboners que vivien prop de les sitges dins el bosc, lluny de la civilització, per tal de tenir cura dels vents i alimentar els focs…
També dir-vos que aquesta història s’aguanta pel fil de veu de la meva àvia, na Catalina, que amb 96 anys m’explicà quatre detalls de son pare, del qual jo desconeixia l’existència. L’àvia patia d’alzheimer i la seva conversa s’interrompia constantment per preguntar-me «I tu qui ets?» Quan jo responia «Som es teu net», llavors continuava per on li venia bé, mentre jo contemplava els seus ullets plorosos i l’escoltava… fins que em tornava a oblidar.
He recreat les seves paraules, entre la ficció i la realitat, per descobrir-vos una història íntima i entranyable d’uns homes gairebé desconeguts. El meu besavi va ser un d’aquests homes i vull rescatar els seus darrers instants de vida amb aquest diàleg amb mi mateix i també, per què no, amb ell…
Per acabar, vull entregar-vos aquest relat per tal de crear un forat en el temps present i allunyar-nos uns instants d’aquesta crua, injusta i neuròtica realitat que ens ha tocat viure.
ACTE ÚNIC
(Menorca 2024. Lloc indeterminat. Gabi encén un foc a terra i seu, a la gatzoneta, davant les flames que s’alcen fent espetegar les pinyes seques i les estelles…)
GABI – Cada vegada que encenc un foc em vens a la ment, besavi. És com si la rotllana de flames creés una porta intemporal on pogués reviure’t i veure’t… No et vaig conèixer, només he sentit parlar de tu, va ser la teva filla, na Catalina, qui em contà quatre coses esbarriades de la teva existència; la meva iaia tenia alzheimer, però et recordava com si el temps s’hagués capgirat… Dins meu vas créixer com un mite que em donava pertinença a aquesta terra…ets l’extrem primer i darrer del fil genealògic de la meva identitat menorquina… d’abans no en sé res…
(Menorca 1937. Cala Pilar, cova d’en Cardona. Biel encén un foc i seu, a la gatzoneta, escalfant-se les mans, té fred, un fred estrany, desconegut, que creix del moll dels ossos…)
BIEL – Avui estic ben fotut, no sé què em passa… ahir a Ciutadella va anar força bé la venda de carbó i estelles, la gent té fred i el negoci rutlla… però, avui, no estic bé, se me’n va el cap i aquest fred… jo mai no n’he tingut de fred… mai… M’hauria d’haver anat a casa, a Ferreries amb la família… Ai! si no hagués patit l’accident… no va ser culpa de l’Etna caure dins la síquia… vaig deixar el carro a ciutat, l’eix dret es va doblegar i amb prou feines vam arribar i repartir… Tots els guanys a fer punyetes… ¡Quin fred, ni el foc m’escalfa!… No, no podia anar a casa, havia de tornar a la cova i estar pendent de les sitges enceses… aquests pobres nois no poden vigilar la costa i, a més, cuidar que no s’apaguin les sitges, és la meva feina, no la seva… Aquesta nit he sentit trets llunyans… els homes es cacen entre ells… ¡Puta merda de guerra!…
GABI (2024) – Miro el foc, les flames amb les seves llengües il·luminen el record de les paraules amb què l’àvia et donava a la vida per mi… sense ella saber-ho, o potser sí… saps què em deia quan aturava un moment el seu relat?… Em mirava amb els seus ullets plorosos i em preguntava: I tu qui ets?… després continuava…
BIEL (1937) – Demà aprofitaré que puja el camió d’avituallament pel destacament i tornaré a Ciutadella, m’han dit que ja estarà reparat el carro… deixaré en Vesuvi amb els soldats de la bateria… en Vesuvi, s’ha fet amic d’aquests xicots que, de tant en tant, li donen les sobralles… ¡Redéu de fred!… Quan torni els he promès cançons i vi, m’agrada glosar i ells s’obliden de la guerra i es relaxen, riuen, canten o callen plens de malenconia… són bons al·lots…
GABI (2024) – ¿Què sé de tu?… Sé que la teva llar era una cova, a la cala del Pilar… estaves obligat a vigilar i controlar les sitges on feies el carbó i també aprofitaves per fer sacs de llenya petita per les cuines o per encendre els focs.
També sé que tenies una somereta, l’Etna i un ca, en Vesuvi… Vaja, besavi, només amb aquests dos noms, m’imagino el teu caràcter explosiu i saturnià… tenies fama de ser geniüt i esquerp… Casualment, una neta teva i tieta meva, em va enviar una fotografia on eres amb el pare (el meu) quan tenia quatre anys, devers l’any 1927… Quan miro aquesta foto et veig content, amb un somriure mostatxut sota el teu barret i la pell fosca del carbó i del sol. Se’t veu orgullós, la mirada profunda, cellut, les mans grans, fortes… Eres alt, prim… una mica descurat, però, tens un aire presumit amb la teva camisa botonada i les espardenyes blanques…
BIEL (1937) – Ahir m’ho vaig passar bé… té raó la meva filla, na Catalina, quan em diu que som una mica malcriat i canvio el carbó per favor de dones… ella no pot entendre que aquí tot sol, setmana rere setmana, un té les seves necessitats, el cos m’ho demana… i quan vaig una mica gat em surt la fera del desig i no la puc controlar. ¡La sang em bull!… però ara tinc fred, aquest foc no em fa entrar en calor… en Vesuvi deu estar amb els soldats… no tinc esma ni per xiular…
GABI (2024) – Biel, estimat besavi, ets dins el foc que ara mateix dansa davant meu, és un foc sensual, viu… diuen que el foc va caure del cel, però, també penso que va sorgir de dins la terra… de fet, tant se val, el foc ho va canviar tot… ens va fer més humans, et va donar la feina… Sé que un dia et vas morir tot sol, dins la cova… quan et van trobar estaves assegut sobre els talons i les mans allargades sobre les cendres d’un foc apagat… et van trobar els soldats que feien ronda, alertats per en Vesuvi…
BIEL (1937) – No entenc per què em fa mal tot per dins, em puja un fred desconegut… aquestes flames són gelades, no puc… me’n vaig… me’n vaig… però no em puc moure…
GABI (2024) – Vius en mi, besavi, no sóc tan fort com tu, ja ho sé… però dins la cova de la meva ànima hi ha un cercle de vida on tu parles amb tu… a vegades gloses, renegues o rius… et veig i brollen dels meus ulls llàgrimes calentes… no ets mort, és més, la cova on vas viure porta el teu nom, tothom la coneix com la cova d’en Cardona… estic molt orgullós de ser una mica teu… de portar-te a la memòria dels gens i el noms… ets immortal com les pedres… gràcies per la teva existència.
Rebecca es una apasionada del marketing digital y una dedicada líder de equipo. Le encanta probar y compartir los últimos conocimientos sobre las tendencias de la industria, el crecimiento del mercado y el análisis de palabras clave con el nuevo algoritmo de Google y otros motores de búsqueda. Ella sabe efectivamente cómo el contenido alimenta diferentes subconjuntos del plan de marketing y comprende cómo desarrollar y compartir los activos de contenido en los canales correctos.
Enlace de origen : Existències imaginàries