És un sentiment que mira cap endins, que recorda el passat, que transmet la idea que no se’ns ha fet justícia. Políticament, el ressentiment és potent perquè parteix d’una humiliació, latent fins que es té l’ocasió de reparació. El temps la dilueix poc. És una reacció produïda per un dany llunyà, però viu, malgrat la distància temporal o física, i que no actua directament en resposta a l’ofensa rebuda.
La campanya francesa de Napoleó contra Rússia va ser fruit del ressentiment de l’emperador pel fracàs del bloqueig comercial d’Europa contra el Regne Unit; la guerra d’Ucraïna, del ressentiment de Putin contra Occident per la pèrdua de part del seu imperi; la guerra a Palestina, del ressentiment d’Israel contra els palestins, l’Iran i el terrorisme de Hamàs i Hezbollah.
França està en un marasme polític. Macron no accepta que el país ha fet un gir a l’esquerra prou clar per ser la base de la política francesa en els anys vinents: governs de centreesquerra i no de centredreta. No reconèixer-ho pot portar a la victòria del lepenisme i pot posposar deu anys la recuperació d’una estratègia plausible i positiva per a França. El ressentiment del macronisme hi té a veure.
França ara mira cap endins. Europa és una segona prioritat. Aquesta feblesa suposa una oportunitat perquè si lidera França, l’enfortiment polític d’Europa és difícil. El jacobinisme és un fre per la unió política europea –la UE ha de ser federal–. Jacobinisme i federalisme són principis polítics contraposats. Cal aprofitar el temps i fer camí en els anys vinents amb un jacobinisme afeblit.
Alemanya ha perdut fins ara l’ocasió de modernitzar la seva indústria manufacturera basada en una energia barata d’origen rus. És l’herència del canceller Schröder que no va corregir la cancellera Merkel. El mercat xinès ja no és tampoc el que era: a la Xina, la necessitat de tecnologia alemanya, que aquesta cedia a canvi de mercat, és una pantalla passada. Hi ha àrees –el cotxe elèctric, la digitalització…– en què la Xina ha superat Alemanya com a país tecnòleg.
Com explica Wolfgang Munchau a «Kaput», cal una revolució a Alemanya a partir de la digitalització i l’energia que inclogui l’entorn financer basat en les caixes d’estalvis –Sparkasse–, petites, disperses i poc eficients. L’oportunitat hi és, però per mobilitzar-la cal molta energia política, inversió econòmica i visió estratègica. Un canvi de rumb.
El desenvolupament industrial està en la digitalització. Alemanya, per tradició industrial i experiència, està més a prop del hardware que del software, però van units. Alemanya podria ser la seu d’aquesta indústria que Europa necessita i no té. Podria ocupar un lloc preeminent en la fabricació de hardware, de xips, d’acceleradors i processadors, que requereixen grans inversions. Una fàbrica de xips de 2 nanòmetres, els més avançats ara, que seran estàndard en 15 anys, suposa una inversió de 20.000 milions d’euros i personal altament especialitzat. Això Alemanya ho pot tenir –li caldria arribar a acords amb els fabricants més avançats del món. Alguns són a Taiwan (regió amb un futur polític problemàtic). La voluntat de la Xina d’annexionar l’illa ha estat manifestada de manera reiterada i mantenir la independència de Taiwan respecte de la Xina és, a més de 20 anys vista, inviable. Un tecnòleg dels EUA no li convé a Alemanya –en cas de conflicte aquest seguirà als EUA– i més encara amb el president Trump. Alemanya hauria d’aconseguir que els fabricants de xips a Taiwan s’interessessin per la reubicació d’algunes de les seves fàbriques a Europa: és l’oportunitat que Alemanya i la UE necessiten. Però això requereix temps i esforç financer, subvencionar les inversions i coinvertir.
Si Alemanya i França estan parcialment fora de joc –posem durant uns 10 anys– per liderar polítiques estratègiques a la UE, ¿quina és la solució perquè Europa pugui emprendre la seva modernització, constituir-se en una federació real, projectar-se amb una nova força al món augmentant la seva competitivitat com la defineix el Pla Draghi, amb més capacitat industrial i tècnica?
A Europa, tret de França i Alemanya, hi ha tres grans estats: Polònia, Itàlia i Espanya, que representen el 32 per cent de la seva població i el 25 per cent del PIB. Podrien iniciar aquesta transformació, a la qual més tard s’unirien França i Alemanya. És una iniciativa complexa, però plausible, que podria donar sentit a la política exterior espanyola i per a la qual Espanya ara té imatge (té la primera vicepresidenta de la CE, és l’estat membre que més creix a la UE el 2024, està preparada en digitalització –el 81 per cent de les llars espanyoles tenen connexió per fibra, a l’OCDE només el 35 per cent– i té capacitat política demostrada). El principal problema perquè aquesta alternativa fructifiqui és la proximitat política d’Itàlia i dels EUA: la connexió Meloni-Trump. El govern Trump probablement s’oposaria a polítiques que provoquin l’enfortiment de la UE.
És útil saber aprofitar oportunitats de què altres no fan ús per raons diverses… també el ressentiment.
* Article publicat a «Ara.cat» el dia 12 de gener de 2025.
