Fa tants d’anys que mos volen fer creure que som un no-res que finalment ens ho creim. I en el tema de la llengua açò ha estat una constant des del dia aquell que la Gran Bretanya va cedir Menorca a Espanya, l’any 1802.
Potser per aquest motiu no ens acabam de creure que el menorquí -que és una de les diverses maneres de dir el català, per més que encara hi hagi caparruts que ho neguen- pugui ser llengua oficial de la Unió Europea. Com ho són moltes d’altres, sovint amb més pocs parlants que la nostra.
Però, agradi o no, és una obvietat que per la seva importància històrica i cultural i, encara més, perquè ha resistit totes les prepotències per fer-la desaparèixer, mereix formar part del panorama lingüístic d’Europa amb la màxima expressió.
Amb tots els avantatges que açò comporta. Perquè ser llengua oficial no vol dir només que és de lliure ús als debats del Parlament i la Comissió europeus, sinó que disposa d’una plataforma d’or per al seu ensenyament i la seva difusió.
Si durant tots aquests anys aquesta qüestió no s’havia plantejat a Europa ha estat, simplement, perquè els governs espanyols s’hi han negat de forma sistemàtica. Però sembla que les coses han canviat i que el govern actual, llàstima que més per necessitat que per convicció, està disposat a defensar-ho.
No cal recordar ara la contribució de tants de catalanoparlants -i entre ells, tants de menorquins- a la formació cultural i científica d’Europa. Com tampoc la seva contribució perquè el nazisme i el feixisme no acabassin aniquilant les llibertats europees.
N’hi ha prou de dir que continuam existint, que som molts i que, per més que mos ho hagin volgut fer creure, sense la nostra presència t ambé lingüística, Europa no està completa.