Escopir cap al cel no ha estat mai una estratègia gaire exitosa. Qui ho faci té molts de nombres de descobrir que la llei de la gravetat no és una teoria conspiranoica, sinó un fet incontestable, que pot provocar fàcilment que l’escopinada retorni al rostre del que pretenia desfer-se de la mucositat en qüestió.
I és que hi ha accions que regressen amb efectes que potser no esperam. Conten que quan els europeus van conquerir Austràlia hi van voler portar conills, que no existien en aquella gran illa continent. Sense gaire enemics naturals, els conills van disparar la seva població en pocs anys i van començar a acabar amb la vegetació, de manera que la terra quedava nua i sotmesa a l’erosió que se’n portava la capa de sol fèrtil.
Veient el desastre que s’estava generant, els europeus van tornar a decidir per la brava. Com ho fan les autoritats acabades d’elegir per majoria absoluta o com ho fan alguns tècnics que es consideren per damunt de les misèries mundanals. I van acordar portar guineus a Austràlia, perquè controlessin la desenfrenada població de conills.
Però les guineus, que per qualque cosa tenen fama de ser un animal llest, van descobrir que en aquelles terres hi havia un munt de fauna autòctona molt més fàcil de capturar que no els fugissers conills. De manera que, a la important agressió sobre la flora feta pels rosegadors importats, s’hi va afegir una preocupant pressió carnívora sobre animals únics al planeta.
A Menorca s’han fet un munt d’intervencions per augmentar l’oferta d’amarraments nàutics a les darreres dècades. El port antic de Ciutadella, alliberat de l’entrada del vaixell de passatgers que ara van a Son Blanc, s’ha convertit en port nàutic. Maó ha anat incrementant molt també el seu nombre d’amarratges, a la Colàrsega, a la vorera nord, al litoral des Castell o als peus de la ciutat.
Cala Molí es va omplir de pantalans, es va dragar la primera part del torrent de cala Galdana, s’ha omplert de boies la costa de Sant Lluís, Fornells ha crescut… Però sempre hi ha residents que no tenen amarrament. Potser encara no se n’han fet prou? No, és que la demanda és infinita, perquè transcendeix Menorca de molt. I quan la demanda és molt alta mai hi ha prou oferta. Els preus pugen i molts residents no ho poden pagar.
Igual que amb els conills, es sol relacionar amb Austràlia aquell pal doblegat que té la facultat de llençar-se a l’aire i tornar cap a qui l’ha tirat. A Menorca estem patint un efecte bumerang amb diferents plantejaments que s’argumenten amb uns objectius però que generen uns resultats ben diferents.
És el que passa amb les cases. Que ja no es pot arribar ni als imports de compra ni als preus dels lloguers. Entre el públic que queda fora hi ha molta gent menorquina que no pot fer la seva vida d’adult. Algunes veus diuen que això es solucionarà si es poder fer més cases. Però ja sabem que això no és cert, perquè d’altres territoris on es va poder construir sense problemes, també pateixen preus desorbitats.
Poder abordar aquests coses requereix generalment d’una doble estratègia: diferenciar els residents i cercar maneres per frenar la demanda visitant.
En la nàutica, quelcom semblant es va fer en les dues experiències del Pla Insular de Costa en 2009 i 2010, quan es van ordenar Es Grau i Canutells. Un plantejament que va permetre ordenar un desgavell i garantir que els amarraments fossin per als residents. Però això no ha tingut continuïtat a d’altres llocs.
En el problema de l’habitatge, és clau evitar que les cases siguin pisos turístics i que els estrangers de gran poder adquisitiu puguin comprar i vendre amb objectius purament especulatius.
Enmig d’aquest panorama on tot queda saturat, on la gent no hi cap a la platja, on els vehicles aparquen per les voreres de camins i carreteres, on els pous municipals no bombegen prou aigua, on la central elèctrica ha de tornar usar els vells motors dièsel, el nou Govern de Balears proposa com una decisió estratègica i urgent eliminar la moratòria turística.
Per tant, més possibilitats d’afegir encara noves places turístiques, o sigui, més gent i més massificació. Més territoris que caldrà trinxar. Més aigua, més energia, més fems.
A Menorca creix de manera transversal la ciutadania enamorada d’aquesta illa que vol planificació i límits. Perquè no serveix de res la llibertat d’escopir cap al cel.
